Com si el silenci administratiu fos la norma, s’ha dit ben poca cosa dels recents moviments al voltant del Vijazz. De fet, del Vijazz se’n parla poc fora de l’àmbit “oficial”. Mirat des d'aquesta fredor, el sorprenent relleu del director artístic pot semblar fins i tot protocol·lari. A certa distància en canvi, és lògic pensar que la renúncia d’en Carles Ocaña ha estat un cop dur per a l’organització i, a més, deixa el festival sense cap dels seus fundadors. Des d’aquí, el meu reconeixement a la feina feta, tant pel Carles com pel seu equip, que sempre ha tingut un alt nivell de seriositat i professionalitat.
Segons va publicar a principi de desembre el Setmanari “El 3 de Vuit”, el Carles no es veu amb suport suficient per a tirar endavant els canvis que ha defensat des de fa algunes edicions. Amb aquesta renúncia una cosa és segura: els canvis arribaran. Potser no els que ell proposava, ni tan d’hora com es podria esperar, però arribaran.
Els Tastavins, després d'un mes i mig llarg, van fer publica la contractació de tot un veterà del món del jazz, el periodista Pere Pons, militant quasi històric d’aquesta música i director de l’emblemàtic Jamboree Jazz Club de Barcelona. No cal dir que l’aposta és una garantia de fiabilitat i coneixements sobre la matèria, tal com queda palès en una recent, i molt recomanable, entrevista a Penedès Televisió. Per aquesta banda, no patirem. N’estic segur.
On s’espera més incertesa és amb el missatge, atrapat encara en l’atractiu format del 2007. Molts es prenen el Vijazz com si fos una festa major. Mecànicament. Una inèrcia que ha provocat que el discurs de les darreres edicions soni artificial i excessivament sofisticat. L’esdeveniment necessita tornar a il·lusionar, i no n’hi ha prou amb un rentat de cara.
Més enllà de la foguerada inicial, el Vijazz no ha donat un gran i únic missatge i, en canvi, en dóna dos amb la boca exageradament grossa. Per tornar al capdavant, cal una nova perspectiva enfocada des dels punts forts, com ara el poder de convocatòria i, naturalment, des de l’impuls que pot generar la nova orientació artística. Un cop de timó que pot ajudar a obrir finestres i a posar el binomi Vi-Jazz davant del mirall. Serà una prova de foc per a la tan reafirmada, i encara poc visible, consolidació. De moment hi ha feina: no sabem boi res i coincidim amb el Cruïlla, del qual ja ho sabem tot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada