Manel Fortià, contrabaix
Òscar Domènech, bateria
01 Bartok
02 Bemsha swing
03 Saca al perro que tiene hambre
04 My heart stood still
05 20th Century
06 Cirrus Magnificus
07 I’ll be seeing you
08 How deep is the ocean
09 Simple
10 Transiberiana
11 No moon at all
12 Where can I go without you
IMPROVISANT AMB EL GOS
No em vull ni imaginar què menja un gos que necessita sortir de casa per alimentar-se. Tenia l'esperança que l'audició del disc, o de la peça en qüestió, m'ho farien veure. No sé si ho he aconseguit, ni com ha anat tot plegat. El fet és que el disc m'ha semblat una convenció de pinzells, tots ells en moviment continu. No és el disc d'un pianista, ni el del seu trio, és com una passejada dels tres amos, amb el gos, pels voltants de casa. Una casa que, no en sé tampoc la raó, imagino al bosc, entre arbres, amb algun fanal i la lluna penjada allà dalt, a la vora d'uns nuvolots prenyats i negres amb ganes de ploure a gratcient. I no ho dic només per 'Cirrus magníficus', la cançó del Manel Fortià que ja ha sigut motiu d'altres enregistraments per part del contrabaixista, sinó per l'estructura tempestuosa de tot el conjunt. Peces breus, com ara la del propi gos, les trobem repartides com si fossin contrapunts del recorregut, on tan aviat t'has d'esperar una eternitat que l'animal aixequi una de les extremitats posteriors, com l'has de tibar perquè no embogeixi en encalçar finalment el saborós motiu de la nocturna sortida.
És clar que pel trajecte hi trobem, no un, sinó diversos pedrissos on seure i repassar, -tampoc no creieu que gaire tranquil·lament-, el cançoner. Hi ha peces de Monk, Rodgers, Berlin, Fain, Mann i Young que, tal com ells les arrangen i diuen, podrien ser perfectament d’altri. Els contrapunts, identificats com a 'impros', van molt d’acord amb el conjunt. De fet en són la part més significativa, ateses les circumstàncies de l'enregistrament (fet en un sol dia, sense guió previ, sense repetir peces i amb un alt grau d’intuïció...). Haver d’improvisar és quelcom que no t’ha de sorprendre. Ho diu Rubén Blades.
Hi ha molta improvisació en aquest disc, però la qualitat que més s’assaboreix és la lucidesa, cal dir-ho. Tant l'Òscar Domènech com el Néstor Giménez fan un ús extens i cromàtic de l'instrument, i el Manel Fortià s'hi posa de valent, deixant un cop més la seva empremta personal en una altra de les cançons, la balada 'Simple'. No puc dir que somiï el disc però me'l poso sovint. Em deixa pensar i, d'alguna manera, m'alimenta. Tantes textures, tantes veus sortint de tot arreu fan una música arrauxada i, curiosament, de fina deglució.
No cal posar-se massa transcendental, però som davant d’una sessió original d’aquelles que seran difícils de repetir. El disc, de fet, no ha estat pensat per a ser repetit. És una fotografia del moment, el vídeo d’una caminada quasi involuntària que et porta per corriols i cingleres, per entre els matolls i algun fanal, com aquell qui porta el gos a sopar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada