AIXÒ VA DE MÚSICA

CRÒNICA MÍNIMA DEL 12è VIJAZZ

Disseny de la samarreta del Vijazz 2018 a càrrec de Carles Bisbal (foto: Arsenal.cat)

A la passada edició ja en donaven pistes i la 12a ho ha confirmat: el cop de volant artístic és un fet. Amb la boca petita, la cerca d'un nou enfoc ha començat i també s'han fet visibles alguns riscos, fins i tot amb certa cruesa. Fins on ens durà el canvi ja ho veurem, però que la part musical del Vijazz necessita un replantejament és tan indiscutible com que la portalada de Santa Maria s’empassa tots els concerts, ja sia amb la xarona il·luminació comercial que hi projecten, o simplement amb la monàstica i neutral presència que li és pròpia. “Pachs” vobiscum.

Coses de música i dels músics

Ha estat un Vijazz per apreciar detalls. El concert del Grill ja ho avisava dijous a la nit. Mentre el flautista Fernando Brox, que duia una rítmica impecable amb David Mengual i Aldo Caviglia, es deixava anar amb una delicada i potent descàrrega, una veu en off semblava dir: compte, que això va de música, per si algú se n'havia oblidat.

Ja he emprat el mot cruesa, i em va venir al cap sobretot divendres, mentre contemplava com les Big Bands de les escoles de música s'enfilaven dalt d’un empostissat amb rodes. Després vaig saber que aquell trasto tan funcional l'havia posat l’Ajuntament quasi com un favor especial. El públic, que per acabar-ho d’adobar tenia el sol de cara i no podia seure en cap cadira, no va gaudir, va patir tant o més que els alumnes que s’encabien allà dalt. Vergonya absoluta.

Nyaps a banda, el 12è ha viscut al voltant de tres concerts que semblen donar un missatge: en aquest Festival s’hi ha de poder sentir qualsevol tipus de Jazz. Charles Lloyd & The Marvels, Avishai Cohen Big Vicious i Ron Carter Golden Striker Trio han posat de relleu la qüestió: és la Plaça de Jaume I ideal per a tot tipus de concerts? Si la resposta és, tal com sembla probable, no, llavors cal posar-se a treballar.

Els concerts

Charles Lloyd i Bill Frisell van deixar divendres a la nit una sensació de bellesa infinita. Tan senzill i tan difícil de fer, les cançons s’enfilaven i creixien d’una manera quasi etèria. Només amb la introducció del guitarrista Frisell i del pedal-steeler Greg Leisz a la cançó mexicana “La Llorona”, ja pagava la pena ser-hi. Tot el concert va ser emocionant com el so que Lloyd treu del seu tenor. La monumental delícia fou conduïda a la perfecció per Reuben Rogers al baix i Eric Harland a la bateria, una rítmica indestructible que va dir molt des de les profunditats de la banda. La cruesa ve quan en un silenci, a mig solo final, Charles Lloyd ha de parar i llançar una mirada displicent en direcció al carrer d’Escudellers, d'on acabaven de sortir en aquell moment diversos crits. Va ser com si digués: m’heu trencat.

A la descàrrega de l’Avishai Cohen no li van caldre moments crus. El seu repàs a diversos mons, germans o no, com el blues, la música del barroc o sobretot el rock fou implacable. Tot ho va portar cap al seu territori. Amb volum però ben sonoritzat, el grup va ser capaç de traduir la singularitat de la formació (dues bateries, dues guitarres, una trompeta i molta electrònica) en una proposta dinàmica i punyent, sense forçar res, amb naturalitat.

Kenny Garrett va repetir l'actuació de fa 10 anys, cosa que no el deixa pas gaire ben parat. A diferència del 2008, es presentava amb un format totalment acústic, però aquí es van acabar els canvis. Tal com ja recordàvem, des de ben d'hora va forçar l’enardiment del públic i va deixar la sensació que pel camí ens perdíem un solista de nivell. Amb algun problema de sonorització, sobretot amb el piano, es va mostrar poc empàtic amb els mitjans (va muntar el numeret de “no photo, please"), i va avorrir i cansar l'audiència amb una mitja hora final per a oblidar, en la que repetí fins a rebentar exactament el mateix riff que fa 10 anys. L'últim que tanqui la porta.

Gairebé fora de programa (pertanyia al festival Musicveu de la Fundació Pinnae) i en horari de tarda, Celeste Alías i Marco Mezquida van presentar el seu disc “Llunàtics” al Fòrum Berger Balaguer. Fou un concert delicadíssim i ple de poesia, executat des d'una veu natural i expressiva, i amb el discurs inesgotable i emocional d'un pianista en permanent creixença artística. Una actuació que molts es van perdre.

Arribats a la cloenda només podem parlar d'admiració. No havíem sentit el Golden Striker Trio des de la mort el 2013 de Mulgrew Miller, el pianista que la va estrenar, i hem comprovat l'encert del seu substitut Donald Vega, que té un discurs clar i la inventiva que el grup necessita. Ron Carter és el so profund, però també el més contundent dins l’assossec general, i Russell Malone és el solista referent que gairebé carrega amb el títol de co-líder. My Funny Valentine, Candle Light,..  Una altra ració de poesia, aquest cop amb rima i mètrica inalterables, que va comptar amb l'acompanyament de gatzara contínua servida des de l’entrada del carrer de Sant Bernat.

Toca esperar un any

Toca esperar que el canvi de direcció vagi a més i que en aquest temps es pugui aprofundir en la proposta artística que m'ha semblat intuir aquests dies. Anys enrere la inèrcia feia cometre errades, i algunes encara persisteixen. D'altres fins i tot semblen empitjorar, ja hem parlat dels carretons amb músics a dalt. Però cal esperar que  una nova inèrcia s'obri pas i els actuals desencerts organitzatius es transformin en noves motivacions, i que s'incideixi en l'acostament definitiu i sense condicions del binomi que ens ha portat fins aquí. Vi i Jazz.