Auditori Vinseum, Vilafranca del Penedès, 26/1/2019
Irene Reig, saxo alt i composició
Pol Omedes, trompeta
Joan Monné, piano
Pau Sala, contrabaix
Joan Casares, bateria
En una vetllada marcada per l’estrena de la nova directiva del Jazz Club Vilafranca -abans de començar hi va haver un acte de reconeixement a la Junta sortint-, la saxofonista Irene Reig presentava el seu primer disc com a líder (VIEWS), i oferia un concert sense amplificació, qui sap si emulant el llegendari Lee Konitz, conegut per voler tocar el seu alto sempre en acústic. El detall va semblar significatiu però, amb l’actuació en marxa, es convertí en pura anècdota.
El plantejament fou molt propi del ‘cool’, aquell moviment posterior al ‘bebop’ dels 40 (reviseu el mateix Konitz, Gil Evans, Miles Davis, etc.), que defensava el so arrodonit i poc estrident. El quintet, amb una actuació a dues velocitats, alhora viva i encalmada, es va sentir còmode quan els solistes van deixar enrere la fredor inicial, i el públic, cada cop més identificat amb el que sentia, allargava els aplaudiments. Les excel·lents prestacions expressives i tècniques de la protagonista, tant en el fraseig com en els atacs, conduïren el concert a un final tan rodó com el so que el grup defensa.
Amb una rítmica on destacava la solidesa de Joan Monné, entre el contrabaix de Pau Sala i la percussió cromàtica de Joan Casares, el trompetista Pol Omedes, completant la davantera, oferia el tremp necessari per mantenir-se a redós de la seva joveníssima líder que, malgrat tenir actualment residència als Països Baixos, en una de les presentacions ens va descobrir les seves arrels pierenques.
Estrena de la nova junta amb un concert dels que fan afició, i que esperem que sigui el primer de molts més.
El plantejament fou molt propi del ‘cool’, aquell moviment posterior al ‘bebop’ dels 40 (reviseu el mateix Konitz, Gil Evans, Miles Davis, etc.), que defensava el so arrodonit i poc estrident. El quintet, amb una actuació a dues velocitats, alhora viva i encalmada, es va sentir còmode quan els solistes van deixar enrere la fredor inicial, i el públic, cada cop més identificat amb el que sentia, allargava els aplaudiments. Les excel·lents prestacions expressives i tècniques de la protagonista, tant en el fraseig com en els atacs, conduïren el concert a un final tan rodó com el so que el grup defensa.
Amb una rítmica on destacava la solidesa de Joan Monné, entre el contrabaix de Pau Sala i la percussió cromàtica de Joan Casares, el trompetista Pol Omedes, completant la davantera, oferia el tremp necessari per mantenir-se a redós de la seva joveníssima líder que, malgrat tenir actualment residència als Països Baixos, en una de les presentacions ens va descobrir les seves arrels pierenques.
Estrena de la nova junta amb un concert dels que fan afició, i que esperem que sigui el primer de molts més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada