dimarts, 2 de juliol de 2019

SERENA PERSISTÈNCIA

Marcus Miller, Sala Barts, Barcelona, 29-maig-2019


MARCUS MILLER
Sala Barts, Barcelona
29-maig-2019

Marcus Miller, baix elèctric, clarinet baix i veu
Marquis Hill, trompeta
Alex Han, saxo alt
Brett Williams, teclats i sintetitzadors
Alex Bailey, bateria



Aquests dies en faig 60, només 60, i continuo treballant per la causa. Omplo teatres i auditoris amb un senzill missatge: jo soc en Marcus Miller i aquesta és la meva música. Ho faig bé i tinc la meva passió, el baix… els meus baixos, més ben dit. Només jo els faig sonar així. Faig música pel cos però li dono una atmosfera que té poques comparacions. Per això trio amb tanta cura els músics que m’acompanyen. I no perdo gaire el nord amb experimentacions. Faig un pop-rock instrumental molt subtil, amb força blues i no tant de funk com diuen, però no hi ha por, s’explica sol. No necessito que hi posis gran cosa de part teva. Soc tan bo i tinc arrels històriques tan importants, que no em queda res més per donar ni per explicar. Ja ho sabeu, per això veniu.

Marcus Miller, Sala Barts, Barcelona, 29-maig-2019

Explicar concerts, i el del Marcus Miller no n'és cap excepció, és explicar sensacions. En aquest cas, serenor, i fins i tot pau. Ve’t aquí. De tanta pau, que gairebé ens passa desapercebuda Bitches Brew, la peça pionera, diuen, de l’anomenat jazz-rock, tot i que hi ha qui n’atorga l’honor a In A Silent Way, una mica anterior en el temps. No és cap novetat que el baixista ofereixi cançons de Miles Davis sense copyright propi, però que inclogui aquesta obra mestra en el repertori és notícia perquè Miller no va intervenir en l' enregistrament (aleshores devia tenir 10 anys). Més aviat crec que ens ho hem prendre com una mena de gir de guió, una bonica sorpresa. Tanmateix, de tant discreta que els va sortir (mai una versió de Bitches no ha tingut, en directe, ni el so ni la vitalitat de l’enregistrament original), el sotrac emocional que es pretenia finalment no va ser de grans proporcions.



Tancar amb Tutu i, en el gruix central de l’actuació recrear-se amb els múltiples colors d’Amandla (el disc de Miles Davis, aquest sí, produït per Marcus Miller), no van deixar gaire coses a l’atzar i, si més no, tampoc gaires trumfos més enllà del que representa la figura del millor baixista del món, amb permís de Jaco Pastorius.

Alex Han, Sala Barts, Barcelona, 29-maig-2019Marquis Hill, Sala Barts, Barcelona, 29-maig-2019


















Ara bé, hi va haver moments del concert que van encendre expectatives. Alex Han i Marquis Hill són dos extraordinaris partenaires, segurament dels duos més compenetrats i competents que ha ofert Miller en tots aquests anys, malgrat que el primer ja duu més de 10 anys amb la banda. Cal reconèixer també que la sessió de slap (la tècnica de pulsació marca de la casa), amb els tres models de baix elèctric que va lluir, fou d’aquelles que enardeixen les emocions, sobretot quan es va encarar amb la bateria. Tampoc s’han de menystenir alguns crescendos dels que posen les emocions en guàrdia, tot i que van ser molt subtils i escassos.


I mentre parlem de les sensacions, qui se’n recorda de Laid Black? Si home, el disc nou que presentaven! Doncs igual que tot plegat, de tanta discreció, res no va desentonar. Tot funciona bé. Per això el venim a veure. Oi?

Cap comentari: