VEIN
Auditori de Vinseum
Vilafranca del Penedès, 15-juny-2019
Thomas Lähns, contrabaix
Florian Arbenz, bateria
El Vell Continent i la seva música han estat determinants en el naixement i posterior desenvolupament del Jazz. En els anys del canvi de segle (entre el XIX i el XX), Nova Orleans era un calidoscopi sonor que rebia múltiples aportacions, una de les quals del món simfònic. Dècades més tard, Paris i altres capitals europees esdevenien destinació i aixopluc d’importants músics de Jazz. Fugien de la incomprensió i del rebuig, en molts casos racial, que patien als EUA. Quan, més enllà de l’era del swing, el Jazz es feu universal, la fusió amb la música clàssica va començar a agafar posicions a banda i banda de l’Atlàntic. Tant, que tenim una versió europea del Jazz gairebé des de sempre, i se n’ha escampat la mena arreu de la geografia i de les diverses cultures del Continent
El Jazz del centre d’Europa, segurament el més proper a la música simfònica, va aterrar dissabte passat a l’Auditori del Vinseum. Ens el duia un trio suís, amb seu a Basilea, que va deixar una sorprenent sensació de nou. Si obviem la qualitat dels músics, un trio de piano no sembla pas res d’especial. Tanmateix, simplement parant l’orella en els primers temes ja es podien notar coses com l’absència de swing, l’estructura diversa i variable de les composicions, i la importància dels tres instruments, tots en un plànol d’igualtat solista. Les versions de Ravel (Le Tombeau de Couperin i Blues) van acabar d’obrir els ulls a la sala, que va escoltar amb paciència i atenció fins les més pianíssimes frases de la nit. Debades, la sòlida compenetració del grup oferia una sincronia absoluta, alterada només pels espais d’improvisació, matemàticament estudiats pel que fa a temps, i amb el marge suficient per a deixar que el solista escampés totes les textures instrumentals possibles. En aquest aspecte, cal destacar l’aportació colorista del bateria Florian Arbenz.
La capacitat d’explicar històries és tan notable en la música europea, que la melodia es deixa en un segon pla i el ritme, de tan divers, passa gairebé desapercebut. El control magistral sobre les intensitats va acabar d’arrodonir un concert revelador per a molts dels presents.
Una especial cloenda de la temporada de concerts. El Jazz Club se’n pot anar de vacances amb un magnífic regust de boca. Al setembre, més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada