54è. Jazzaldia, del 24 al 28 de juliol de 2019, Donostia, País Basc
A banda de les moltes cares i dels diversos festivals que hi hagut dins del Jazzaldia, l’edició de 2019 ha sobresortit per qualitats que no tenen a veure ni amb el jazz ni amb la música. Enguany, el degà dels festivals peninsulars ha exhibit consistència i flexibilitat a mans plenes. I ho diem així perquè cal tenir un esperit lluitador infinit per atorgar carta de normalitat a unes inclemències meteorològiques que, al qui escriu, després de més de vint anys, li costa recordar-ne de tant persistents i inoportunes. Malgrat tot, l’organització ha dit que només s’han suspès 6 concerts de 112, el 70% dels quals calculo que han estat a l’aire lliure. Tota una fita.
A Jazz i Fotografia de Primera Mà no volem donar cap premi, ni als responsables ni a un públic poc menys que admirable, que també se'l mereixeria. Ja sabem que tot s’engloba dins d’una circumstància “habitual”, i que el Jazzaldia porta a la sang una voluntat de superació infinita, però no podem passar sense donar-los el nostre reconeixement i la nostra admiració. Som conscients, ara més que mai, que ens trobem davant d’un esdeveniment resilient, que vol dir més que resistent.
En el decurs dels cinc dies que ha durat aquest Jazzaldia, l’eclèctica programació de la Trini, on s’hi ha pogut sentir des del concert de l’Ensemble Denada conduït i inspirat per aquesta artista monumental que es diu Maria Schneider, amb la participació com a convidat especial del saxofonista Donny McCaslin, un vell conegut, fins a l’emotiva actuació de Sílvia Pérez Cruz, amb Javier Colina i Toquinho, ha tingut un extraordinari contrapunt amb el cartell més avançat i lliure de l’Auditori del Kursaal. En aquest espai, segurament el que gaudeix de les millors condicions tècniques, hi hem sentit les dues maratons (Bagatelles) de l’inefable John Zorn, amb l'actuació d'un total de 14 grups que es poden qualificar, sense por a exageracions, com a deixebles. Una autèntica revelació en un format aclaparador però d’una riquesa infinita. El Festival li ha concedit el premi Jazzaldia d'enguany.
Al Kursaal també hi hem sentit els Atomic amb la incorporació de la Trondheim Jazz Orquestra, convertides ambdues formacions en una mena de big band del free, mostrant una singularitat tímbrica i compositiva que ens ha recordat les agrupacions confegides per un dels pilars d’aquesta via, el saxofonista i compositor Anthony Braxton.
Made in Japan
Un altre festival s’ha viscut entre el Teatre Victoria Eugenia i els espais a l’aire lliure, amb la participació d’un total de cinc formacions japoneses de diversos estils, on hi hem retrobat, entre d'altres, l’empatia, tant artística com personal, de la pianista Eri Yamamoto.
Victoria Eugenia i San Telmo
Tampoc no ens podem oblidar dels concerts de migdia al pati del Museo San Telmo, un altre festival on hi hem sentit grups com el Baldo Martínez Grupo amb l’inspirador projecte Vientos Cruzados, o el trio del pianista d'Iparralde, Jon Urrutia. Per les quasi íntimes sessions al petit auditori del mateix Victoria Eugenia, hi han passat dos saxofonistes amb ampli bagatge com Charles McPherson i Houston Person, oferint una versió més íntima de les seves aparicions a la Trini.
Zorn i Schneider
O Schneider i Zorn, tant és. Ells han estat les veritables puntes de llança d'un Jazzaldia pensat i treballat amb gust. Tots dos arriben a proposar avenços qualitatius i tècnics a aquesta música que tant estimem. I ho fan des de punts distants, o fins i tot antagònics. Els patrons estètics de cadascú fan la resta. Schneider juga amb emocions profundes, properes a l'ànima sensible, i Zorn, dir-ne epidèrmic és poc, juga amb sensacions més primàries i viscerals. Fins i tot més mecàniques.
Son dos pols inversos que s'atrauen, un cercle ben contrapesat... o totes dues coses a l'hora. El cas és que tots dos han fet d'aquesta edició una de les més suggestives dels darrers anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada