dijous, 19 setembre de 2013

25è Mercat de Música Viva de VIC 2013 (I)

UNA GRAN IDEA EN EXPANSIÓ

 

Sortint dels voltants de la Plaça Major i enfilant el passeig que duu, més enllà de la Vic (Bang) Jazz Cava, a l’excel·lent recinte del Teatre-Auditori de L’Atlàntida, ens ha semblat des del primer moment que aquesta Fira tan especial pel món de la música havia crescut i millorat. No crec que sigui només perquè ha complert un quart de segle d’existència (per molts anys!!). És una sensació que hem refermat en veure la quantitat ingent de concerts als carrers, gairebé un a cada plaça, i l’afluència massiva de programadors i managers, per no dir també de representants d’altres indústries properes a la música. En cinc anys que no l’havíem visitada el canvi es respira per tot arreu. Un autèntic fòrum de la indústria musical.

Carmen Souza, Teatre L'Atlàntida, Vic 2013Tot i que l’esdeveniment és formidable ja des de la seva mateixa concepció, i sense voler-me amagar en els tòpics, cal dir que tot té un preu, i la massificació que s’hi veu també. Nosaltres hem vingut per a caçar tot el que podíem sobre Jazz i música improvisada, i ens ha tocat la zona anomenada MV Lab, corresponent a les sales del complex de l’Atlàntida i les dues Carpes que s’hi munten a l’exterior.  Allà hem sentit propostes molt atractives, tot i que el límit de 45 minuts per concert ens han deixat sovint amb ganes de més. El MMVV no és només un Festival, és una Fira, i com a tal, la seva vocació és mostrar les novetats. Quants més participants, millor, i quanta més qualitat tinguin les propostes, també. Per això el públic (destinatari final, no ho oblidéssim pas) té la sensació de que moltes propostes van curtes de temps. Els escenaris de l’MV LAB bullen amb 2 i 3 concerts programats l’un darrera l’altre, amb els subsegüents talls per a muntar i desmuntar. Un desfici que de tant en tant es tradueix en un fluix resultat de la proposta afectada. No descobrim res si diem que aquest seguit d’inconvenients, que en cap cas arriben a ser greus, generen desencís entre músics i falses sensacions al públic. Però vist el resultat global de tot el que hem pogut escoltar, puntualitat britànica inclosa, hem de dir que l’organització ratlla l’excel·lent.

Gabriel Amargant i David Pastor amb Juan Perro, Teatre L'Atlàntida, Vic 2013Descrita l’escena que hem trobat, deixeu-nos explicar l’experiència viscuda en els tres dies dedicats a aquesta Torre de Babel musical, que es desenvoluparà tal com hem dit en els 4 escenaris de la zona de l’Atlàntida: Teatre, Auditori i les 2 Carpes exteriors (Negra i Vermella), l’anomenada zona MV Lab.

Recordem que, a banda del Festival OFF de la Plaça de la Catedral on s’hi senten propostes molt variades, incloent concerts pels més joves i concursos de grups, també hi ha el Festival pròpiament, i que té lloc als escenaris de la Plaça Major i El Sucre. I tot, tenint en compte que el Festival InVICtro, que ha celebrat la seva 12a i darrera edició, ha omplert també simultàniament el seu espai amb la música independent de casa nostra. El que dèiem, formidable.

CORRE CORRE

El nostre periple començava dijous dia 12 amb la presentació del grup Mercy Mercy Soul, a la Carpa Negra, capitanejat per la cantant Laia Martí. Va ser un tret de sortida simpàtic tot i el regust d’antigor que despertava. Res a dir com a presentació atès el bon domini general de l’escena i un més que acceptable resultat final, inclòs el nivell vocal mostrat. Amb el somriure als llavis després de sentir alguns estàndards i versions del soul modern, junt amb alguna peça pròpia de bona concepció.

Laia Martí amb Mercy Mercy Soul, Carpa Negra, Vic 2013Sortint en direcció a la Carpa Vermella ens trobem CaboSanRoque, un grup multidisciplinar que no entrava en els nostres objectius però que ens va deixar amb la imaginació fent tombs pel cap. Psicodèlia, poesia, un xic de rock, un toc teatral, i tot acompanyat de ginys mecànics en moviment, simulant animals. Bestiari, se’n diu, i sembla que neix de l’ambició no assolida de fer un concert amb animals reals. Ecologia onírica, podria ser? Sorprenent i suggeridora mitja hora dedicada.

Però comencem a córrer, que volem arribar novament a la Carpa Negra, uns metres més enllà, per a escoltar Tui Higgins & Xavier Monge Jazz Project. Equilibrista: Cecilia Revisited ens va transportar a la infància amb el record a una de les cantautores espanyoles més lliures de finals de la dictadura, sobre tot pel missatge de les seves lletres, entre malenconioses i reivindicatives. Sonoritat àmplia i swing palmari són les grans armes del trio del pianista Xavier Monge. Amb aquesta capa tan feliç, el projecte es deixa interpel·lar perfectament per la veu melosa i convicent de Tui Higgins, una cantant que també domina l’escena amb criteri i determinació.

Tui Higgins amb Xavier Monge Jazz Project, Carpa Negra, Vic 2013Hem de sortir abans de que s’acabi el revival de Cecilia per a canviar de Carpa i assistir al concert de The New Catalan Ensemble amb Andrea Motis & Joan Chamorro. A banda de la llargària del títol i de la lloable acció social que l’acompanya (NewCat), el projecte comporta moltes novetats. Andrea Motis amb The New Catalan Ensemble, Carpa Vermella, Vic 2013I la primera té a veure amb una Andrea Motis allunyada del seu registre habitual. La vam veure superant una prova difícil si tenim en compte les condicions ambientals i tècniques de la Carpa Vermella. L’encara joveníssima Jazzwoman se’n surt amb esforç, tenint en compte que el projecte inclou més novetats, com ara el repertori. Es tracta, en la seva major part, de poemes (Salvat Papasseit, Joan Margarit, Enric Casasses, Sebastià Alzamora, Manuel Forcano, i altres) musicats pel pianista Joan Díaz, un compositor amb davantal d’alquimista i bon bagatge en això d’encaixar tibles i flabiols en una Big Band de Jazz. Joan Díaz ja ho va intentar en el seu projecte amb el guitarrista de flamenc Niño Josele, i pel que vam poder comprovar segueix aprofundint en el so de la cobla amb molta delicadesa. El conjunt produeix un resultat digerible i feliç, que camina obstinadament cap a la naturalitat. L’altra aposta significativa és la fusió total de la formació, atès que no separa els instruments de cobla de la resta i els integra tots, colze amb colze. Servidor va sortir amb un altre somriure de complicitat, i moltes ganes de tornar a sentir la proposta en una sala amb condicions més favorables.

Un breu passeig mentre ens aturem a fer alguna passa de ball amb la Troba Kung-Fú que, literalment, ha rebentat la Carpa Negra, amb el seu Ska guerriller. Primera nit de gatzara.