dissabte, 20 de febrer de 2016

free-can-do - TAK! (Autoeditat, 2016)

Roger Martínez, saxo alt i soprano
Joan Solana, piano
Manel Fortià, contrabaix
Marc Bódalo, batería

Convidats especials
Vicent Pérez, trombó
Gabriel Amargant, saxo tenor

Disseny gràfic: Ladyssenyadora
Il·lustracions: Raimon Benach

01 Hangover
02 Fin de ciclo?
03 Tak! Suite?
04 Dones
05 Primitivo
06 Cirrus Magnificus
07 Bcn Hell
08 Candela
09 Vull un te negre
10 O.S.C. (to Charles Mingus)




Per sort la música, de tant en tant, ens mostra el seu sentit de l'humor. I el Jazz, que és un dels que més l’ha practicat, no podia ser menys. La cuina catalana dóna per molt, i ha servit els Tak! (“sí” en polonès i “gràcies” en danès; figurativament doncs, “sí, gràcies”), un quartet enamorat de tonades del pop-rock, per a titular un treball amb aromes eclèctics, que no han provocat en el que subscriu ni la més mínima ombra d'indigestió. Ben al contrari, com a bon guisat tradicional, el menú del disc conté ingredients de bon pair i millor degustar, i el resultat és un àpat suculent que assegura l'economia de proximitat. Per a dir-ho més clar, el seu secret no s'ha de cercar en el producte, sinó en la seva procedència. El caràcter de les peces, tractades des d'un punt de vista cinemàtic, i sense excessos en la simetria de ritmes, inclou tot el conjunt dins la categoria (renovada i actualitzada al S.XXI) de la música de fusió: una mena de mainstream del pop-rock-jazz, que en els darrers temps sembla haver-se convertit en un corrent estètic per ell mateix. 

Però m'equivocaria força si em plantés aquí, perquè la gravació conté un bon nombre de sonoritats del free. El títol free-can-do (traduït en el macarrònic 'podem fer free') explica la important presència d'aquest estil en el disc. Tot i semblar circumscriure’s als efluvis de la marca Mingus, aquell contrabaixista amant de les dissonàncies melòdiques que, amb la lluita social sempre 'in mente', va fundar una escola que ha arribat als nostres dies amb una salut envejable, es tracta d'un free tan destacat en el títol com "normalitzat" en el conjunt, present amb convenciment en alguns solos (a BCN Hell, captivadors), i també naturalment en la peça final O.S.C. (to Charles Mingus)

En aquesta lluita per la cerca d'un so propi, el quartet es nodreix del pop-rock, i del free que arrela en Coltrane, i aquesta croada el fa desembocar en una fusió acústica, molt atractiva i ben contrapuntada. En el disc hi col·laboren el trombonista Vicent Pérez i el saxofonista Gabriel Amargant, que es reuneixen en el tercer tema (Tak! Suite?) amb el saxofonista titular Roger Martínez, oferint tots tres una descàrrega de gran riquesa. Manel Fortià, que junt amb el baterista Marc Bódalo protagonitzen, associats i per separat, moments significatius amb els seus instruments, és el responsable de la majoria de les composicions. Ve de gust destacar les balades Fin de ciclo? i Cirrus Magnificus, amb notables aportacions de tots els solistes, inclòs el punch cada dia més reforçat del pianista Joan Solana. L'altre compositor és el Roger Martínez que, a banda d'oferir una interpretació rica i clarivident, signa els talls 4 i 9 amb les intenses i creixents Dones i Vull un te negre. De la mateixa manera, en la llista de Fortià sobresurten amb nota, Primitivo i Bcn Hell, dos temes que, com es diu en clau esportiva, posen tota la carn a la graella. Una manera selecta de donar al fricandó el punt de sal adequat.

El que deia, bon humor per començar i un disc dinàmic i ben pensat d'un grup que farà més coses, perquè se'l veu integrat i amb energia positiva. Fins el disseny gràfic (el d’aquest disc, a base d'estètica còmic surrealista dels 70) sembla molt cuidat. Consolidació i bona sintonia que no es poden menystenir.
Publica un comentari a l'entrada