NASHEET WAITS “EQUALITY” (Barcelona, 20-3-2013)

 

Nasheet Waits, bateria

Logan Richardson, saxo alt

James Hurt, piano

Tarus Mateen, guitarra baixa

 

L’ATAC DE L’HOME-ARANYA

Mentre no obris els ulls, pots somiar que ets en un còmic, com el de l’home-aranya. És més engrescador si no et desvetlles. Deixa’t portar. Afluixa’t el cinturó, o descorda-te’l, i no et moguis: estàs a mercè del ‘mestre’ aranya.

Ets en mans de la música superlativa, en mans de la improvisació oberta, ets un ninot de peluix rebotint al sofà d’uns mags, ets lliure d’orquestrar la teva pròpia imaginació.

Per començar la travessa, ets en una atmosfera prenyada d’intensitat. Ets el so esqueixat del jove Logan Richardson, la fressa d’un mar esverat i fosc, remenat per les extremitats del capità Nasheet. Ets una nau doblegadissa, conduïda per l’indomable Tarus Mateen. No et deixis intimidar i no t’oblidis del grumet James Hurt que, amb mà dreta, grimparà al pal més alt, i cridarà: Terra!

No he pogut mantenir els ulls closos quan ha començat l’ovació. No he pogut, després d’aquesta primera peça, mantenir la màgia de la foscor. Davant nostre, un quartet escorredís i lluitador, un àlbum d’imatges amb un talent imperial. Una tripulació corsària.

A la segona peça sembla que el pailebot ha entrat a port. Esclata la lírica, es manifesta el ‘bop’, i res és el que sembla, amb els mariners fent de contramestres. La potència es desboca, i algun espectador (dels pocs, per desgràcia) es veu obligat a endarrerir-se fins a les darreres files de la cava del Jamboree. El mar brama fort i l’home-aranya torna a oferir contundència, calculada i administrada, una contundència de taràntula.

Arribes a pujar a la nau. Veus que és una barca nova, tanmateix hi descobreixes un taller d’artesania, petit i a prop del timó. Deu ser per aquest taller tan ben situat, que la tercera peça ens ha portat als orígens, ens porta olors de ‘gospel’ i, fins i tot, de ‘ragtime’. Ens situa, no ens n’oblidéssim, en l’art de navegar. Unes frases a duo entre Richardson i Waits, ens fulminen per la seva imaginació, ens han fet arribar l’ondulació de les ones.

No hem albirat que la barca s’aturava fins que el quart tema d’aquest primer set no ha acabat. Ha estat una altra passa en la història del vaixell. Una passa amb l’empremta del patriarca Monk, que una vegada va dir, en ser preguntat pel futur del Jazz: “….No sé on va. Potser se’n va a l’infern. No pots fer que res vagi enlloc. Simplement hi va ...”