EUA. 2015. 100 min.
Director: Don Cheadle
Guió: Don Cheadle, Steven Baigelman
Intèrprets: Don Cheadle, Ewan McGregor, Emayatzy Corinealdi, Lakeith Lee Stanfield, Michael Stuhlbarg
Quan hom parla de Miles Davis, cal fer una pausa en el nostre ritme vital. No perquè el ritme vital d'aquest músic innovador i incoformista no fos, en els seus dies, trepidant. Sinó perquè sense desmarcar-nos del nostre dia a dia, cada cop més intens, ens pot costar d'entendre com n'era precisament d'infernal el ritme en el que vivia.
Tot això ve perquè recentment hem pogut visualitzar, amb una absoluta tranquil·litat, el primer film de l'actor Don Cheadle com a director, "Miles Ahead". La pel·lícula porta ara mateix quinze dies en cartellera, i es programa a ben poques sales de Catalunya. A tot estirar cinc, de les quals, quatre són a Barcelona Ciutat.
No direm on l'hem vista però sí que em sembla adequat deixar algunes dades del local: 28 sales independents; sala amb menys de 30 butaques, de les quals només se'n van omplir 4. Les dues nostres i una parella més. Tan absolutament minoritari és el Jazz.
Tanmateix, la pel·lícula no s'adiu amb aquest panorama tan descoratjador. Allunyat de la inòpia musical imperant, el film està concebut amb una trama "trampa" que la fa prou amena i digerible, atès que, segons com s'agafi, explicar la vida del geni pot ser d'un avorriment gran que ens duria a un llargmetratge soporífer. M'explicaré. El parany consisteix en que no és veritat tot el que s'hi explica. Així de fàcil. La trama està construïda damunt de fets, una part dels quals veritables, que es troben anacrònicament situats en el temps. Podríem dir que se'n fa un ús a conveniència: un robatori que, fins a on expliquen els llibres, no va existir; un periodista (sospitosament escocès com Ian Carr, un dels biògrafs de Miles) que surt pel mig i és el gran confident; una mena de magnat/mànager de músics, més mafiós que Al Capone; un arrest del protagonista que es produeix a l'exterior del Village Vanguard, quan en realitat va passar al Birdland; la presència descontrolada d'armes de foc, de tabac, i d'altres substàncies... Una rècula d'artificis que ja són sabuts, i reconeguts pel propi Don Cheadle. El que importa, crec jo, del relat és que es viu un ambient que, aquest sí, podria ser el que vivia Miles Davis en aquella època, entre el 1976 i el 1980, en el que va desaparèixer dels escenaris.
Com a curiositat més jazzística, no deixa de ser notòria la presència de diverses peces originals del pianista Robert Glasper, i el bon gust general a l'hora de punxar la música en el desenvolupament del film. Tampoc passarà desapercebuda la jam session en els crèdits finals, on s'hi pot veure figures de la talla de Wayne Shorter i Herbie Hancock, a banda d'alguns "young lions" de l'escena actual.
En definitiva, pels apassionats i, sobretot, pels grans coneixedors de l'obra i vida de Miles Davis, el film no deixarà de ser una història dramàtica amb poc impacte i, segurament, nul·la repercussió a les seves existències. Tanmateix, per aquells que coneixen el nom i algunes de les fites de geni, pot ser un bon motiu per a endisar-se en la descoberta d'un músic irrepetible. Per la majoria, el gran dinamitzador del Jazz.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada