divendres, 12 d’abril de 2019

DE LA SUPERFÍCIE I EL FONS



LA TROMPETA SILENCIOSA (2018)


Muntatge, Càmera, Guió i Direcció: Ramon Tort
Sala Zazie, Vilafranca del Penedès, 11-abr-2019


El documental sobre la cantant i multi-instrumentista Andrea Motis, que és des de fa pocs dies als cinemes de Catalunya, ens ha despertat sensacions molt contraposades. Massa i tot.

En un intent de glossar la trajectòria d'un dels fenòmens de masses provinents del Jazz fet a casa nostra (circumstància, es miri per on es miri el fenomen, única, malgrat la ingent nòmina d'artistes amb currículum i proposta interessants), el film fixa l'atenció en la protagonista però també, i d'una manera una mica forçada (o forçosa), en el seu mentor, l'igualment multi-instrumentista, director i mestre, Joan Chamorro. El discurs reflexiu i ben fonamentat de la jove jazzwoman que és, sense cap dubte, el millor actiu del documental, es veu sovint menystingut per un guió que sembla inspirat en la inèrcia, farcit de viatges i escenaris que acaben per no oferir un conjunt prou sòlid. La música és protagonista i la trobem per tot arreu, però no es mostra en la seva essència. Té una presència més aviat mecànica que, mal m'està d'admetre, sembla totalment volguda en aquest film.

Les reflexions sobre l'angoixa personal que provoca la fama, la transmissió de coneixement per part de Scott Hamilton en una sincera conversa dins d'un taxi, i les experiències docents a la Universitat de Stanford, són els millors moments, tot i que es troba a faltar informació sobre els personatges. Si, com sembla, s'ha volgut donar caràcter de superficialitat al fet musical, s'entén que no es doni informació en pantalla sobre qui surt, en el moment que surt. Amb aquesta decisió, si més no, el documental perd connexió amb el públic, deixant in albis l'espectador no versat en Jazz. Seria molt més empàtic saber quan apareixen, per exemple, Omara Portuondo, el mateix Scott Hamilton, o els companys de grup, Ignasi Terraza, Josep Traver i Esteve Pí. Això sí, tot plegat està fortament condicionat per la profussió de primeríssims plans que, per acabar-ho d'adobar, són majoritàriament exhibits en moviment.

Bona intenció documental, ben fonamentada i de molt recomanable visionat, gràcies primerament a l'enorme esforç de seguiment que cal reconèixer al Ramon Tort, i també per les magnífiques prestacions de l'Andrea Motis, que simpatitza tant amb la càmera, que a algú se li podria ocórrer repensar-la com a actriu. Ara, vista la seva ànima lliure, jo, per ara, no hi comptaria gens.


Cap comentari: