diumenge, 8 de novembre del 2020

CANCIONERO - Gonzalo Del Val Trio

GONZALO DEL VAL TRIO featuring BENET PALET

(FRESH SOUND - NEW TALENT, 2020)


Gonzalo Del Val, bateria
Benet Palet, trompeta
Marco Mezquida, piano
David Mengual, contrabaix
Albert Pla, veu a “Que nadie sepa mi sufrir”

01 Byablue (Paul Motian) 
02 They Say It's Wonderful (Irving Berlin)
03 Lascia La Spina (G.F. Händel)
04 Coral (Keith Jarrett)
05 Round Trip (Ornette Coleman)
06 Romancero N°2 (Gonzalo Del Val)
07 Sorra entre les mans (David Mengual)
08 Latin Genetics (Ornette Coleman)
09 Away (Steve Swallow)
10 Que nadie sepa mi sufrir (A.Cabral - E.Dizeo)

Amb tot el que ens ha passat, i ens passa encara amb aquest coi de virus, el tercer disc del trio que lidera en Gonzalo Del Val arriba quan sembla que faci una eternitat del primer (“Three Generations”, 2011). Pel mig va caure “Koiné” (2016), i confesso que amb l’estada dublinesa del bateria, aproximadament entre 2016 i 2018, vaig pensar que potser ja no tindríem l’oportunitat d’un tercer, i més veient que editava “Standards in Dublin” (2018), un disc on s’acompanyava d’un saxofonista de referència com Dave Liebman. Però amb la tornada a terres catalanes, finalment, el músic mirandès ha tornat amb els seus vells amics, i ens brinda un nou treball que permet admirar com ha evolucionat la fina lírica que tan bé els identifica.

Amb poques composicions pròpies i més versions que mai, Cancionero no només apuja el llistó dels anteriors, sinó que ens transporta a una mena de nova dimensió. La participació del trompetista Benet Palet a vuit dels deu talls del disc, ofereix noves oportunitats i colors, i fins algun canvi en la concepció de les peces. Amb ell, el Trio se situa en un pendent incisiu, com si fos un descens a les arrels de la cançó, que es dibuixa perfectament quan escoltem el disc per ordre, del principi al final. El canvi de comportament de les peces es fa evident a l’ària de Händel “Lascia La Spina”, de ben segur una elecció del virtuós Marco Mezquida, que en aquest disc no aporta cap composició pròpia però que fa notar la seva mà, i no només sobre les 88 tecles. La peça es transforma amb la intervenció d’en Benet Palet, com ho fan totes, en un viatge baladístic ple de textures aspres, que costaria de trobar en cap altre quartet de trompeta. I encara més, ofereix un llenguatge esquerp que, en semblants qualitats artístiques, no l’hi sé trobar comparació. És allò de ser al mig, ajuntant lírica i sonoritats del free-jazz, un contrast que, sentit aquí, em sembla el gran tret diferenciador del treball discogràfic que revisem. 

La tria de peces és encisadora i molt descriptiva. La presència de la figura de Keith Jarrett en un parell de peces sembla gairebé un tribut, sobretot després que fa ben poc es coneguessin els problemes de salut, sembla que irreversibles, d’aquesta icònica figura del piano. També hi destaquen Ornette Coleman, un bon referent del mig termini del que parlava abans, pioner del blues i la dissonància, i les dues peces de composició pròpia, el “Romancero N.2” de Del Val, i “Sorra entre les mans” del contrabaixista David Mengual. Amb "Away" es compleix un altre tribut, la referència directa a Steve Swallow, el tipus de baixista, profund i de so vellutat, que agrada per aquestes contrades.

Si el disc comença gairebé amb una declaració d’intencions com pot ser “Byablue”, peça de l’històric bateria Paul Motian que Jarret va gravar en diverses ocasions, l’enregistrament acaba amb una sorpresa, la participació estel·lar del cantant Albert Pla en la vella cançó argentina “Que nadie sepa mi sufrir”. En aquesta peça el tornem a descobrir, si encara calia, com una veu absolutament emotiva, tot i que tant el propi discurs, com sovint la imatge que se'n projecta als mitjans, ens el puguin presentar artísticament a les antípodes.