CLAUSTRO DE SAN TELMO
Donostia, 23 juliol 2020
Que a en Bojan Zulfikarpašić li toqués oferir el seu piano sol instal·lat a una de les cantonades del claustre de San Telmo, amb els espectadors dividits en dues ales separades, malauradament no és notícia. Només és un dels efectes derivats de les restriccions per la pandèmia que, com a tot arreu, han estat evidents en aquest Jazzaldia.
De les tres esglésies que hi ha a la Parte Vieja, San Telmo, que no ofereix culte religiós i que vesteix unes espectaculars pintures de Josep Maria Sert al seu interior, és la que es troba integrada dins del Festival com a estructura de suport. A tocar de la Plaza de la Trinidad, també s'hi fan concerts, aprofitant els espais que genera la seva condició de museu.
La matinal que ens ocupa fou més que atractiva tot i l'horari poc habitual, 11h00, i va anar clarament de menys a més. Amb el cos central ocupat per diverses composicions del propi pianista, algunes de les quals inspirades en la música popular de Bòsnia-Herzegovina, terra de procedència dels seus pares, la pulsació clàssica europea de Bojan Z, sovint seca i contundent, es va fer forta a poc a poc entre el centenar llarg d'assistents.
De la mateixa manera, van fer fortuna els sobtats canvis d'intensitat, en contra dels creixents i els fraseigs més suaus, tot i que també n'hi va haver algun. D'altra banda, van tenir interès certes textures extra-pianístiques, com la percussió de la caixa i l'interior de l'instrument.
En la peça "Don't Buy Ivory, Anymore", cap al final, va proferir una bona mostra de xiulets, que van quadrar molt, tant amb l'espai, que donava una reverberació poc estrident, com amb el context d'una peça que, per ella mateixa, ja es pura reivindicació animalista.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada