Cece Giannotti, veu i guitarres
Raúl del Moral, guitarres, pedal steel i efectes
Gabriel Amargant, clarinet i piano
Matías Miguez, baix elèctric
Francis Chaparro, percussió i piano
Messidor (Videojockey), imatges i efectes
ESCAPISME D’ALTA VOLADA
En el decurs de la història, i també en els seus inicis, el Jazz sempre ha anat a fullejar les partitures del Pop. Les arrels pròpies del Jazz es troben en la cançó popular i creixen des de les seves tonades. La situació inversa ha passat poc i la majoria de cops des d’una intenció ornamental o purament maquilladora. Tanmateix, sempre hi ha qui ho fa amb gust i des d’un projecte ben pensat i coherent. És el cas del concert que vam poder sentir a la Nova Jazz Cava de Terrassa amb el brillant sextet del guitarrista canadenc Cece Giannotti.
Presentava el disc Escape, un homenatge a l’insigne mestre de l’escapisme Harry Houdini(1874-1926), i ho feia amb una combinació de música amb imatges i efectes que van anar a càrrec del videojockey Messidor. Es tracta d’un disc estrenat en el passat Festival Internacional de Jazz de Barcelona i en el que hi ha participat gent de la talla del guitarrista Marc Ribot.
Imagino la vida de l’escapista com una cursa trepidant, com una locomotora en marxa fins l’infinit. Imagino la incomoditat de la gent al seu voltant (sobre tot les forces de l’ordre), veient-se incapaços de lligar en curt tan escorredís individu. Tanmateix, tot i aquest marc tan atractiu, no em sembla qüestió de cercar punts de trobada musicals quan es tracta del country/rock/funk amb tocs de jazz que ens proposa Cece Giannotti. Simplement trobo alguna referència a l’època en què va viure Houdini, representada per un indiscutible aroma a ragtime i ritmes propers, en moltes de les peces. És evident que l’enllaç prové de les cançons i el seu relat, que fan referència a la vida i miracles del personatge en qüestió. 
Arranjaments i producció de categoria fan d’aquest concert una opció molt recomanable. També és un encert la tria del clarinet com a porta d’entrada del jazz. No només pel color que aporta, sinó també per l’elecció de Gabriel Amargant com a solista, un home cada cop més habituat a experiències que fusionen altres músiques amb el Jazz. Tan sols recordar, per exemple, la seva important participació en el trencador projecte de Joan Díaz amb Niño Josele i la Cobla Sant Jordi. 
A banda, una consideració especial per l’excel·lent funcionament del grup, no tan sols per la categoria de les guitarres, sino per la seva solidesa conjunta, representada sense cap dubte pel baixista Matías Miguez. Inconmensurable.
1 comentari:
Gran tipus, el Cece, i fa un munt de temps que tomba pels escenaris del país. Encara guardo molt bons records d'algun concert dels "Traditional Tourist" que havíem anat a veure al Harlem de Barcelona, potser fa vint anys. Era un grup que es veia que s'ho passava bé tocant en directe i això feia que connectés molt amb el públic. Me n'alegro que segueixi en forma, amb nous projectes.
Publica un comentari a l'entrada