Ingrid Laubrock
saxo tenor
Tim Berne
saxo alt
Ben Gerstein
Ben Gerstein
trombó de vares
Dan Peck
Dan Peck
tuba de 5 vàlvules
Tom Rainey
Tom Rainey
bateria
Textures industrials barrejades a remotes profunditats marines, espais amplis esbatanats per tempestes llunyanes, tot a la cerca de l'element acústic sense límits, només amb el topall que representen els recursos del propi instrument, vist com un tot, amb embocadura o sense, tal com la pròpia líder va demostrar en algun moment.
La programació del Jamboree Jazz Club, que anava cremant etapes a pocs dies d’encetar el seu propi Festival, acollia la recent proposta de la saxofonista i exploradora Ingrid Laubrock, de nom “Ubatuba”, acompanyada per un grup que cavalcava entre el singular trio del baterista Tom Rainey, i la presència del també explorador Tim Berne, al saxo alt.
Una configuració complexa que va requerir una digestió pacient i calmada. L'escolta dels perceptius dos sets del Jamboree, a risc de resultar excessiva, ens va produir sensacions transversals (la paraula de moda) i molt diverses, mentre ens duia d’un extrem a l’altre de l’oceà de la música improvisada. Si al primer passi vam assistir a un degoteig de desconstruccions i esgarips acarnissats, amb melodies intel·ligibles que eren capgirades i seccionades a voluntat, en el segon, el so va prendre la paraula i el component dramàtic es va deixar sentir.
El conjunt va ser el més important, malgrat les múltiples combinacions instrumentals. El sentit coral de la música proposada va tenir tot el protagonisme. Tant va ser així que, amb una empenta envejable, i després de mostrar el so d’una brass band, el grup va voler desempallegar-se’n per a convertir-se, ni que fos oníricament, en una big band. Si algú pensava que això del free va d'individualitats ha de canviar d'idea. Aquesta gent van voler sonar com un tot, i va deixar un lliçó insubornable, com una senya d'identitat gravada a ferro roent.
Va ser l’estrena d’Ingrid Laubrock com a líder a Europa, i va sorprendre amb un desplegament potent i obert com pocs, en una sala que la va rebre com una joia i la va tractar com a tal. Una joia, per cert, totalment acústica, amb el micro de les presentacions com a tota mostra d'amplificació, un micròfon que, de tan poca feina, ni recordava la seva funció quan se'l va necessitar. Mentre, el tècnic s'ocupava de forma exquisida de la il·luminació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada